[escepticos] Meteoritos y superstición

[Josep Català <jcatala@...>]

Me indican, desde publicaciones de la Universidad de Barcelona, que ha
aparecido un  nuevo libro sobre meteoritos y supersticiones ligadas a
ellos. Envio el comunicado. Está en catalán, pero creo que no habrá problemas.

Por el momento, el libro también se ha editado en catalán. Como suele suceder
casi siempre, en pocos meses habrá la versión en castellano.

Josep Català
--------------------------------------------------

Ciència i superstició sobre meteorits, al nou llibre del professor
 Jordi Llorca


 L'impacte dels meteorits a la Terra, fet insòlit i quasi màgic a
 moltes cultures de l'antiguitat, sovint està lligat a esdeveniments i
 fets de prou transcendència en la història de la humanitat. De tot
 això en parla ara el llibre "Pedres que cauen del cel. L'impacte dels
 meteorits en la història i la ciència" del professor Jordi Llorca del
 Departament de Química Inorgànica, i XXI Premi Humbert Torres de
 Divulgació Científica (2003). És un títol editat per Pagès Editors i
 distribuït per L'Arc de Berà.

 En clau de divulgació, l'autor tracta els aspectes científics més
 destacats dels meteorits (recerca, origen, composició, etc) i fa un
 recorregut per fets i relats històrics per il.lustrar fins a quin punt
 formen part de la cultura, la ciència i la història de la humanitat.
 És el cas de la bola de foc que va creuar el cel de Roma el 205 aC.,
 fet vist com un senyal diví segons el qual Hanníbal el cartaginès
 podria ser derrotat només si una gran pedra -la Gran Mare Idaeana--
 era transportada des del temple de Pessinus fins a Roma. També es
 narra l'episodi del meteorit caigut a Ensisheim (Alsàcia) el 7 de
 novembre de 1492, i que el príncep Maximilià d'Àustria va considerar
 com un auguri diví per declarar la guerra al rei francès Carles VIII,
 al qual va vèncer a la batalla de Salins (gener, 1493). Dels episodis
 d'impactes de meteorits a Catalunya també se'n parla, com el que va
 caure el dia de Nadal del 1704 a Terrassa, considerat a l'època un
 auguri premonitori de la Guerra de Successió a Catalunya.

 Molts meteorits eren venerats en temples a l'antigüitat i es feien
 servir en rituals funeraris, per fer amulets o per forjar espases
 màgiques. El 1922 a la tomba del faraó Tutankamon (s.XIV aC.) va
 descobrir-se una daga de ferro gairebé pur. Més tard, les anàlisis van
 confirmar que el ferro provenia d'un meteorit metàl.lic. L'autor també
 fa referència a la pedra sagrada del santuari de la Ka'ba a la Meca,
 ciutat santa de l'Islam. La tradició diu que va caure del cel i li va
 ser donada a Abraham de la mà de l'arcàngel Gabriel. Tot i no haver-hi
 anàlisis amb detall, sembla ser un vidre -tectita-- format per
 l'impacte d'un meteorit que va caure a Wabar, al desert de l'Aràbia
 Saudita, i que va originar un cràter.

 El mercat negre de meteorits, l'especulació i la picaresca també són
 protagonistes de relats. És el cas del granger Ellis Hughes, que el
 1902 va trobar en terrenys de l'Oregon Iron and Steel Company el
 meteorit més gran -tretze tones-- trobat a Amèrica del Nord. Com el
 propietari d'un meteorit és l'amo del terreny on cau, Hughes va fer un
 camí al bosc per transportar el meteorit cap a les seves terres, amb
 la idea d'exhibir-lo i cobrar una petita quantitat de diners als
 curiosos.

 L'autor també revisa les primeres expedicions científiques per trobar
 meteorits. El primer viatge del qual hi ha crònica escrita el va fer
 el capità Hernán Mexía de Miraval el 1567 a la península del Chaco
 (Argentina), darrere les llegendes dels indígenes que parlaven del
 ferro caigut del cel. El 1818, a la badia de Melville, l'explorador
 escocès John Ross va trobar una tribu d'esquimals que tenien ganivets,
 punxons i arpons de ferro, fets amb trossos de meteorits metàl.lics.
 Tunguska, a la Sibèria central, és el punt de partida d'un altre
 episodi llegendari en la història dels meteorits. El juny del 1908 va
 haver-hi un espectacular impacte -l'explosió es va sentir a més 800
 quilòmetres de distància- però cap expedició va trobar mai ni cràter
 ni restes de meteorits. Segons la hipòtesi més acceptada, el que va
 caure no era un meteorit sinó un cometa --format sobretot per gel--
 que va desaparèixer en l'impacte.

 Jordi Llorca i Piqué (Barcelona, 1966) és membre del grup de recerca
 de materials inorgànics avançats i catàlisi de la UB. És expert en
 l'estudi de meteorits i la catàlisi heterogènia, àmbit en el qual
 investiga sobre l'obtenció d'hidrogen per a aplicacions energètiques a
 partir de biocombustibles. Ha estat investigador a l'Institut de
 Recherches sur la Catalyse (CNRS, França), a l'Institute of
 Meteoritics (Estats Units) i a l'Institut de Ciència de Materials de
 Barcelona (CSIC) i col·labora amb l'Institut d'Estudis Espacials de
 Catalunya (IEEC). Ha rebut la Distinció de la Generalitat de Catalunya
 per a la Recerca Universitària (2003), i està guardonat per la
 Societat Catalana de Química de l'Institut d'Estudis Catalans (1990).
 Actiu divulgador del coneixement científic, és autor del llibre "Els
 meteorits: què son i per a què serveixen" (Fundació Pública d'Estudis
 Ilerdencs, 1995).