|
Está en catalá, pero se entiende bastante bien... por otro
lado es interesante el planteamiento del articulista... Saludos javier armentia ----- Original Message ----- Subject: [ACCC] DIARI AVUI - Diàleg > http://www.avui.com/avui/00/nov/16/frm/c30116.html > ---------------------------------------------------------------------------- ---- DIARI AVUI - Diàleg Diàleg ---------------------------------------------------------------------------- ---- Premsa i ciència actuals: unes relacions no sempre il·luminadores Elogi de la teoria Ferran Sáez Mateu Els qui tenim el costum, més aviat antihigiènic, de combinar l'esmorzar amb la lectura superficial i compulsiva de dos o tres diaris alhora acabem sovint amb el cafè amb llet refredat, la mirada perduda i una estranya sensació d'irrealitat. Hi ha titulars que, si més no a quarts de vuit del matí, tenen un efecte gairebé narcòtic. En recordo un de fa aproximadament un parell d'anys que deia així: "Els científics descobreixen que els cucs i les persones comparteixen la majoria dels seus gens". El cos de la notícia especificava el significat real d'aquesta desagradable situació de copropietat genètica (que no s'ajustava, òbviament, a la rotunda insinuació del titular). No negaré pas que aquesta mania de comparar cucs i persones té una certa justificació il·lustrativa a l'hora de, per exemple, contextualitzar correctament certs casos de corrupció o de transfuguisme. Tot i així, la periòdica insistència en aquest tema resulta sorprenent. La setmana passada diversos mitjans de comunicació es van tornar a fer ressò de les nostres entranyables relacions de parentiu amb, posem per cas, la tènia (una relació que alguns tenen, literalment, molt interioritzada). Un determinat diari no va dubtar a situar a la portada la següent asseveració: "Homes i dones només tenen el doble de gens que un cuc". El fet d'haver especificat en el titular que la cosa afectava igualment a homes i dones em va tranquil·litzar molt (en cas contrari, potser caldria reformar la Constitució). El només, en canvi, em va semblar més enigmàtic. Mai no havia pensat que aquesta dèria competitiva amb els cucs arribés a l'extrem de sentir-nos decebuts per la irrisòria proporció que acabem d'esmentar. De moment hem arribat a quarts de final; tot dependrà del que passi ara amb la mosca Drosophila, que és una veritable estrella en aquest tipus de torneigs biològics. Aquest tipus de descobriments em recorden certes informacions que he anat llegint des que tinc ús de raó. Cada dos o tres mesos -depenent de si s'han produït notícies d'envergadura o no- s'anuncia solemnement que uns científics "d'una prestigiosa universitat nord-americana" (aquesta és la fórmula estàndard, que no especifica mai de quina institució acadèmica es tracta exactament) han descobert que a la Lluna hi ha gel. Les proves són, sistemàticament, concloents i definitives. L'endemà, per norma general, apareix una entrevista amb algun suposat expert que vol requalificar els terrenys del satèl·lit -de moment, tots són rústics- i fer-hi una urbanització. Aquest entusiasme periòdic és una mica estrany: si tot això sembla tan fàcil, per què no comencem per fer habitable el desert del Sàhara, o fins i tot alguns barris de la perifèria de Barcelona? Una tercera notícia científica que ocupa sovint primeres planes té a veure amb la cronologia de l'espècie humana: el calendari -milió d'anys amunt, milió d'anys avall- fluctua més que la cotització borsària dels valors tecnològics. Podríem continuar parlant de bacteris marcians fossilitzats i trobats a l'Antàrtida, d'un escalfament global del planeta que una setmana s'atribueix a l'acció humana i la següent al fenomen natural d'El Niño, etc. O bé detenir-nos en una d'aquelles curioses estadístiques que afirmen, per exemple, "que el 2,18% dels nens dislèxics són fills de pares amb els peus plans". És habitual fer responsables d'aquesta situació els periodistes científics o els divulgadors, però penso que aquesta acusació és cada cop més injusta. Darrerament, moltes de les notícies equívoques de caire científic que inunden els mitjans de comunicació no són el resultat directe d'una interpretació precipitada de les dades originals. La precipitació, ben al contrari, s'ha de situar en el mateix intent d'expandir-les al cap de mitja hora d'haver estat obtingudes en un laboratori. L'origen d'aquesta actitud, però, tampoc pot ser atribuït en exclusiva a la comunitat científica (tot i que l'afany de notorietat mediàtica hi té un pes significatiu). Probablement, la responsabilitat no depèn de ningú en concret, sinó més aviat de les inèrcies relacionades amb la producció i divulgació de les dades científiques. Investigar costa molts diners. Aquests diners, tant si són públics com privats, mai no cauen del cel: s'han de demanar, o fins i tot pidolar, apel·lant a alguna cosa (que, per definició, no augura resultats tangibles a curt termini). Una bona manera d'escapar d'aquest carreró sense sortida consisteix a generar titulars contundents que, per exemple, equiparin l'interès públic pels jugadors del Barça amb l'estructura genètica de l'escarabat piloter. Aquesta estratègia, és clar, hauria de tenir uns límits deontològics, tant per part dels científics com dels periodistes especialitzats. De moment, però, aquests límits són molt difusos. De fet, mentre les subvencions a un determinat projecte d'investigació depenguin del nombre de titulars impactants expandits pels mitjans de comunicació, aquesta inèrcia seguirà el seu curs normal. Hi ha encara una segona font de pertorbació: el minimalisme acadèmic i científic. Fins fa uns anys, el prestigi intel·lectual s'obtenia a través de la gestació d'una idea nova, original i sòlida que s'acostumava a expressar, explícitament o implícitament, en forma de teoria. Parlo d'una sola bona idea, no de dues ni de tres. Si era realment consistent i innovadora, amb una n'hi havia prou. Actualment, el mecanisme consisteix a acumular assercions mínimes -i gairebé mai originals- en forma d'articles brevíssims i ultraespecialitzats, comunicacions a congressos, etc. Alguns personatges amb un gran sentit de l'humor han provat de reduir a l'absurd aquesta situació tot enviant articles i comunicacions delirants que, malgrat això, són aprovades pel corresponent comitè científic del congrés, i fins i tot luxosament editades. El meu aplaudiment per a aquestes iniciatives que desemmascaren una anomalia cultural generalitzada i, d'altra banda, posen en evidència un sòrdid i discretíssim negoci (perquè cal no oblidar que la inèrcia que hem esmentat més amunt ha conduït a un veritable negoci, basat en la gestió de píndoles informatives arrebossades, refregides, marinades i tornades a escalfar en el forn microones de la impostura). El problema, al meu entendre, és que amb aquesta actitud de denúncia no n'hi ha prou. Per neutralitzar la inèrcia del minimalisme acadèmic cal restituir el prestigi de la teoria (o potser, parafrasejant Gadamer, fer-ne un elogi). No em sé imaginar cap titular sensacionalista que pugui assolir aquest objectiu. Ens haurem d'acontentar, doncs, d'anar descobrint gel a la Lluna cada dos o tres mesos. Potser, a més de gel, un dia d'aquests també hi troben gots i whisky. Així ho podrem celebrar millor. Ferran Sáez Mateu. Escriptor |